Diblogacions

Des que va inventar il·lusions com el paradís o la vida eterna, l’home no ha deixat de somniar en el futur per tal d’esquivar l’esgarrifant idea del buit, del no-res.

Hi ha qui diu que pot veure el futur dintre d’una bola de vidre, però en el segle XXI el més còmode és connectar-se a Youtube (o webs similars).

El prometedor projecte periodístic lainformacion.com, que veurà la llum en breu, acaba de llançar la seva aposta sobre qué passarà amb els mitjans de comunicació:

Situada a l’any 2015, la història de lainformacion.com té final feliç: “en aquellos años la información era sólo de unos pocos, ahora es de todos”.

Sorprenentment, el vídeo ven la idea que els ordinadors permetran que els periodistes entrin en una il·lusionant nova era d’independència i llibertat, un missatge idèntic al que fa poques décades assegurava que les màquines s’ocuparien de tot i ben aviat els treballadors només ens dedicaríem a beure margarites tot prenent el sol a la platja.

Visca Internet i visca la revolució digital, però tampoc cal ser tan ingenus… no?

En aquest mateix instant Facebook i Google emmagatzemen la informació personal de milions de persones per treure’n profit…

… en una situació que no hi té res a veure però fa pensar en el Gran Germà ideat per George Orwell l’any 1948 i plasmat en el llibre (i després pel·lícula) 1984:

També hi ha altres maneres de veure-ho:

I, sinó, sempre tindrem l’opció d’enfadar-nos!

En qualsevol cas, la célebre frase “It was the best of times, it was the worst of times” -que Dickens va escriure l’any 1859 i que Epic 2015 utilitza per parlar d’aquest futur que imagina dominat per Google- ens recorda que la tecnologia no pot canviar les petites felicitats i misèries que conformen unes vides que irremeiablement “es perdran en el temps, com llàgrimes entre la pluja”.

Aquest dies tots tenim els ulls fixat a la Franja de Gaza, horroritzats davant la matança d’almenys 300 nens (i molt més adults fins arribar als 1.200 palestins morts a dia d’avui) per part d’un estat tècnicament democràtic.

Però, com ens arriba aquesta informació? Israel bombardeja la seu de les Nacions Unides a Gaza, un espai de premsa i els espais humanitaris on s’acull als fills dels morts d’aquesta guerra i alhora impedeix als periodistes accedir a la zona.

En aquest escenari els fixers són més importants que mai. Ells són els guies locals que en els conflictes armats aporten tot el que li pot faltar a un periodista arribat de fora: l’idioma local, el transport, la informació no oficial, les fonts, la intuició…

El palestí Raed Atharmneh porta 17 anys atrapat sense poder sortir de la ratera en que uns i altres han convertit la franja i és un dels millors fixers de Gaza: periodistes de The New York Times i de mitjans australians, francesos i alemanys depenen d’ell per explicar el que hi passa.

The Gaza Fixer (1a part)

Mai aconseguirà un premi Pulitzer i potser mai més no podrà sortir de Gaza, però ell és l’autèntic periodista, ell és qui es juga la vida cada dia vivint sota els bombardejos i qui du als estrangers fins al lloc de la notícia informació.

Tot i això, la combinació del seu nom i la del prestigiós diari nord-americà només ofereix tres resultats a Google, tots ells relacionats amb el documental que li ha dedicat el veterà fotoperiodista George Azar, on també s’explica com 18 membres de la família d’Atharmneh van morir el 2006 per un atac aeri israelià.

The Gaza Fixer (2a part)

El material que conforma The Gaza Fixer, emés a Al Jazeera English l’any 2007, és de fa un parell d’anys i, per tant, molt anterior a l’actual situació d’extrema crisi humanitària que pateix la franja de Gaza, però continua sent una bona mostra de com es viu i es mor a Palestina i de com es fabrica la informació que nosaltres veiem cómodament al sofà de casa o bé llegim en diagonal al diari, fent que no amb el cap abans de passar a les pàgines d’esports.

Aquests vídeos de la Barcelona de 1908 i de 1912-1913 provoquen l’extranya melangia de les coses que se saben desaparegudes per sempre més: carrers relaxats on el trànsit rodat, bicicletes i vianants conviuen espontàniament, l’alegria i camaraderia dels ciutadans davant la novetat del cinematógraf,el ritme i la naturalitat amb que una barqueta navega pel port, el vell tramvia, els carrers empedrats, la plaça Catalunya que sembla un parc, la gentada al principi de les Rambles i els carruatges i homes muntant a cavall i baixant vers el mar, el majestuós parc Güell pràcticament buit…

Tot i que sóc un convençut defensor de l’actual Barcelona -jove, cosmopolita i admirada arreu del món- davant dels qui consideren que s’ha convertit en una ” ciutat aparador”, reconec que aquestes imatges conviden a reflexionar.

Quin sentiment més extrany, el de la nostàlgia d’alló que mai no s’ha viscut!

—–

Vídeo vía
Directe!cat
Cities Old Videos

Links

http://www.directe.cat/punt-de-mira/barcelona-fa-cent-anys-9913

http://old-cities.blogspot.com/2008/11/old-barcelona-espaa-1900.html

Aquest vídeo porta ja algun temps circulant per Internet, però quan avui hi he tornat a topar a reportr.net no he pogut evitar associar-lo la famosa crisi económica.

Aquest mateix dimarts, el gurú de l’Internet Chris Anderson advertia que “el model de negoci que va funcionar durant el segle XX no val a l’era d’Internet”, ja que la xarxa s’ha convertit en “el primer mercat infinit de la Història”.

Tot plegat (tal i com ja s’ha dit infinites vegades però resumeix molt bé el vídeo) canvis brutals a velocitats que fan trontollar tots els esquemes.

“Crisis (del latín crisis, a su vez del griego κρίσις) es una coyuntura de cambios en cualquier aspecto de una realidad organizada pero inestable, sujeta a evolución; especialmente, la crisis de una estructura”
Wikipedia en castellà, a 25 de novembre de 2008

———-

Links
http://reportr.net/2008/11/24/the-globalisation-of-the-digital-revolution-in-five-minutes/
http://www.elpais.com/articulo/internet/Internet/primer/mercado/infinito/Historia/elpeputec/20081125elpepunet_5/Tes
http://es.wikipedia.org/wiki/Chris_Anderson

Fast Eddie: How can I lose? Twelve ball. How can I lose?  Because you were right. It’s not enough to have talent.  You gotta have character, too. Four ball. Yeah, I sure got character now.  I picked it up in a hotel room in Louisville.

The Hustler (El Buscavidas, en castellà)

Raindrops keep fallin’ on my head / But that doesn’t mean my eyes will soon be turnin’ red / Cryin’s not for me‘ / Cause I’m never gonna stop the rain by complainin’/ Because I’m free / Nothin’s worryin’ me

Butch Cassidy and the Sundance Kid (Dos hombres y un destino, en castellà)

————–

Links

La eterna seducción, de Carlos Boyero: http://www.elpais.com/articulo/cultura/eterna/seduccion/elpepucul/20080928elpepicul_3/Tes
Necrologia de Paul Newman IMDB: http://www.imdb.com/news/ni0574069/
Filmografia de Paul Newman a IMDB: http://www.imdb.com/name/nm0000056/
Newman’s Own Foundation: http://www.newmansown.com/

http://www.youtube.com/watch?v=cF1Jjyvec2E&

http://www.youtube.com/watch?v=9_089PdrEk0