Diblogacions

“Yo he visto el apocalipsis”.

El jo, primera paraula de la portada de El Periodico i destacada en un cos de lletra immens, no correspon a cap dels 50.000 morts o dels centenars de milers d’afectats pel terràtremol d’Haití.

No. És Idoia Noain, enviada especial del diari català, que protagonitza una de les dues úniques fotos de la portada.

En el subtítol de la notícia, en un cos de lletra molt més petit es pot llegir “Miles de cadáveres se amontonan en las calles de Puerto Príncipe”.

Queda ben clar que, per el diari, el realment important és el JO i els milers de morts només una excusa per lluir-se.

Sobre aquest tema, imprescindible el darrer post del blog El descodificador: “Ma-to. Yo por estar en Haití, ma-to”

PS: Aclarir que la crònica d’Idoia Noain, que es podia llegir a la pàgina 2 del diari, es titula “L’infern a la terra” i el “jo l’he vist” surt només després de la descripció dels horrors de Puerto Príncipe .

És a dir, la reportera va començar descrivint l’infern i al final reforçava el missatge donant la seva paraula de que tot aquella era cert.

El director d’un diari és qui habitualment elabora la portada i que probablement en aquest cas va decidir que el seu periodista era més important que la tragèdia en si, tergiversant l’ordre donat per la pròpia Noain.

Des que va inventar il·lusions com el paradís o la vida eterna, l’home no ha deixat de somniar en el futur per tal d’esquivar l’esgarrifant idea del buit, del no-res.

Hi ha qui diu que pot veure el futur dintre d’una bola de vidre, però en el segle XXI el més còmode és connectar-se a Youtube (o webs similars).

El prometedor projecte periodístic lainformacion.com, que veurà la llum en breu, acaba de llançar la seva aposta sobre qué passarà amb els mitjans de comunicació:

Situada a l’any 2015, la història de lainformacion.com té final feliç: “en aquellos años la información era sólo de unos pocos, ahora es de todos”.

Sorprenentment, el vídeo ven la idea que els ordinadors permetran que els periodistes entrin en una il·lusionant nova era d’independència i llibertat, un missatge idèntic al que fa poques décades assegurava que les màquines s’ocuparien de tot i ben aviat els treballadors només ens dedicaríem a beure margarites tot prenent el sol a la platja.

Visca Internet i visca la revolució digital, però tampoc cal ser tan ingenus… no?

En aquest mateix instant Facebook i Google emmagatzemen la informació personal de milions de persones per treure’n profit…

… en una situació que no hi té res a veure però fa pensar en el Gran Germà ideat per George Orwell l’any 1948 i plasmat en el llibre (i després pel·lícula) 1984:

També hi ha altres maneres de veure-ho:

I, sinó, sempre tindrem l’opció d’enfadar-nos!

En qualsevol cas, la célebre frase “It was the best of times, it was the worst of times” -que Dickens va escriure l’any 1859 i que Epic 2015 utilitza per parlar d’aquest futur que imagina dominat per Google- ens recorda que la tecnologia no pot canviar les petites felicitats i misèries que conformen unes vides que irremeiablement “es perdran en el temps, com llàgrimes entre la pluja”.

Aquest dies tots tenim els ulls fixat a la Franja de Gaza, horroritzats davant la matança d’almenys 300 nens (i molt més adults fins arribar als 1.200 palestins morts a dia d’avui) per part d’un estat tècnicament democràtic.

Però, com ens arriba aquesta informació? Israel bombardeja la seu de les Nacions Unides a Gaza, un espai de premsa i els espais humanitaris on s’acull als fills dels morts d’aquesta guerra i alhora impedeix als periodistes accedir a la zona.

En aquest escenari els fixers són més importants que mai. Ells són els guies locals que en els conflictes armats aporten tot el que li pot faltar a un periodista arribat de fora: l’idioma local, el transport, la informació no oficial, les fonts, la intuició…

El palestí Raed Atharmneh porta 17 anys atrapat sense poder sortir de la ratera en que uns i altres han convertit la franja i és un dels millors fixers de Gaza: periodistes de The New York Times i de mitjans australians, francesos i alemanys depenen d’ell per explicar el que hi passa.

The Gaza Fixer (1a part)

Mai aconseguirà un premi Pulitzer i potser mai més no podrà sortir de Gaza, però ell és l’autèntic periodista, ell és qui es juga la vida cada dia vivint sota els bombardejos i qui du als estrangers fins al lloc de la notícia informació.

Tot i això, la combinació del seu nom i la del prestigiós diari nord-americà només ofereix tres resultats a Google, tots ells relacionats amb el documental que li ha dedicat el veterà fotoperiodista George Azar, on també s’explica com 18 membres de la família d’Atharmneh van morir el 2006 per un atac aeri israelià.

The Gaza Fixer (2a part)

El material que conforma The Gaza Fixer, emés a Al Jazeera English l’any 2007, és de fa un parell d’anys i, per tant, molt anterior a l’actual situació d’extrema crisi humanitària que pateix la franja de Gaza, però continua sent una bona mostra de com es viu i es mor a Palestina i de com es fabrica la informació que nosaltres veiem cómodament al sofà de casa o bé llegim en diagonal al diari, fent que no amb el cap abans de passar a les pàgines d’esports.

El repte i les amenaces a que s’enfronten els grans mitjans informatius en l’era digital és brutal. Alguns exemples molt recents:

Una web que es limita a seleccionar links externs i que no produeix cap informació pròpia, Drudge Report, va superar en trànsit la web del diari més prestigiós del món, The New York Times, en la històrica nit en què Barack Obama va guanyar les eleccions als Estats Units.

El blog del periodista Andrew Sullivan a la web de The Times va tenir 23 milions de pàgines vistes el passat mes d’octubre, més del doble que elmundo.es, la web d’informació general en llengua espanyola més llegida.

The Huffington Post, una altra web que s’ha convertit en referència als Estats Units tot i que només té tres anys i mig de vida, crea la major part de la seva portada en informacions externes utilitzant 46 treballadors, però té un valor de mercat de 100 milions de dólars, segons denuncia Paper Papers.

Mentrestant, els grans diaris tradicionals viuen la que sembla ser la pitjor -i per a molts potser la definitiva- crisi de la seva història: acomiadaments, tancament de capçaleres i terror al proper balanç de pèrdues.

Diuen que el pitjor de la crisi encara està per arribar, però el problema és que no són només els anunciants els qui estan deixant plantats els diaris sinó també els lectors: a Espanya la difusió de la premsa impresa està ja en nivells de països subdesenvolupats.

Alguns grans diaris, però, indiquen que no pensen morir sense donar guerra i agafen el bou per les banyes:

La web de The New York Times des d’ara inclou a la seva portada links a notícies d’altres mitjans que complementen la informació que ofereix el propi diari. Aquests links apareixen quan s’activa l’eina Times Extra, basada en l’agregador automàtic de notícies Blogrunner (vídeo explicatiu del fundador, aquí).

“La época de las verjas y de las barreras está tocando a su fin. En la era de la Red 2.0, las barricadas a la información son como puertas erigidas en medio del campo”, es feliciten a Periodismo Ciudadano sobre aquesta iniciativa de la mítica capçalera neoiorquesa.

Com sempre ha sigut, el ciutadà vol una bona (la millor!) selecció informativa. Abans havia de triar entre comprar un diari o un altre, però ara ho pot tenir tot, en una mateixa pantalla i a cost zero. A partir d’ara, per ser líders, els mitjans digitals hauran d’acceptar i informar (això sí que es dolorós) els seus lectors que altres mitjans estan informant des d’altres punts de vista o, inclús, millor que el propi mitjà. Si no ho fan ells ho faran d’altres, com Drudge Report, que es convertiran -ells só- en la porta d’entrada a la informació.

Com a conclusió a tot plegat, Mario Tascón ofereix a 233grados (el títol del blog és tota un dogma de fe: la temperatura a la que crema el paper) un resum molt interessant que dóna una mica de llum sobre l’evolució dels mitjans de comunicació:

———-

Links

http://www.drudgereport.com/
http://ladudadigital.net/2008/11/una-web-denllacos-supera-a-nytimes/
http://ladudadigital.net/2008/11/una-web-denllacos-supera-a-nytimes/
http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/columnists/andrew_sullivan/article5297723.ece
http://www.huffingtonpost.com/
http://paperpapers.blogspot.com/2008/12/come-si-fa.html
http://blogs.20minutos.es/arsenioescolar/post/2008/12/09/duraasimos-tiempos-la-prensa
http://www.nytimes.com/marketing/timesextra/
http://www.beet.tv/2008/12/the-new-york-ti.html
http://www.periodismociudadano.com/2008/12/06/new-york-times-blogrunner-guino-al-futuro/
http://periodistas21.blogspot.com/2008/12/todo-las-noticias-que-vale-la-pena.html
http://timespeople.nytimes.com/home/about/
http://www.233grados.com/blog/2008/12/tascon.html

“Los consejeros delegados de los grandes medios [...] han dejado entrar a actores nuevos que les han quitado de manera probablemente irrecuperable una parte importante de sus ingresos, como los anuncios breves y la publicidad de vivienda o de búsqueda de empleo”

Aquest és el veredicte del veterà Gumersindo Lafuente, exdirector d’elmundo.es -se’l considera l’alma màter del model que va catapultar el portal a l’aclaparador lideratge de la informació en castellà- i actualment director de l’aventura soitu.es, sobre com s’estan adaptant els principals mitjans de comunicació espanyols a l’era d’Internet. L’exemple dels classificats és potser l’exemple més evident de com els diaris s’han deixat prendre de les mans un negoci tan sucós i que la premsa escrita tenia pràcticament en monopoli.

Portals com Infojobs (creat el 1998), Idealista (2000) o Loquo (2002) s’han fet amb el mercat i els seus fundadors estan montats en el dòlar, mentre els editors dels diaris encara es demanen què ha passat i intenten reaccionar creant portals de classificats propis .

Però el temps perdut no hi ha forma de recuperar-lo. Time waits for no one, cantaven The Rolling Stones:

———-

Links

http://www.233grados.com/blog/2008/10/dgadgadgadslgha.html
http://www.soitu.es/

http://www.youtube.com/watch?v=_SnGxKJJoYs