“Yo he visto el apocalipsis”.

El jo, primera paraula de la portada de El Periodico i destacada en un cos de lletra immens, no correspon a cap dels 50.000 morts o dels centenars de milers d’afectats pel terràtremol d’Haití.

No. És Idoia Noain, enviada especial del diari català, que protagonitza una de les dues úniques fotos de la portada.

En el subtítol de la notícia, en un cos de lletra molt més petit es pot llegir “Miles de cadáveres se amontonan en las calles de Puerto Príncipe”.

Queda ben clar que, per el diari, el realment important és el JO i els milers de morts només una excusa per lluir-se.

Sobre aquest tema, imprescindible el darrer post del blog El descodificador: “Ma-to. Yo por estar en Haití, ma-to”

PS: Aclarir que la crònica d’Idoia Noain, que es podia llegir a la pàgina 2 del diari, es titula “L’infern a la terra” i el “jo l’he vist” surt només després de la descripció dels horrors de Puerto Príncipe .

És a dir, la reportera va començar descrivint l’infern i al final reforçava el missatge donant la seva paraula de que tot aquella era cert.

El director d’un diari és qui habitualment elabora la portada i que probablement en aquest cas va decidir que el seu periodista era més important que la tragèdia en si, tergiversant l’ordre donat per la pròpia Noain.

“Yo he visto el apocalipsis”.

El yo, primera palabra de la portada de El Periódico y destacada en un cuerpo de letra inmenso, no corresponde a ninguno de los 50.000 muertos o de los centenares de miles de afectados per el terremoto de Haití.

No. Es Idoia Noain, enviada especial del diario catalán, que protagonitza una de las dos únicas fotos de la portada.

En el subtítulo de la noticia, en un cuerpo de letra mucho más pequeña, se puede leer “Miles de cadáveres se amontonan en las calles de Puerto Príncipe”.

Queda claro que, para el diario, lo realmente importante es el YO y los miles de muertos sólo una excusa para lucirse.

Sobre este tema, imprescindible el último post del blog El descodificador: “Ma-to. Yo por estar en Haití, ma-to”

PS: Aclarar que la crónica de Idoia Noain, que se podía leer en la página 2 del diario, se titula “El infierno en la tierra” y el “yo lo he visto” sale sólo después de la descripción de los horrores de Puerto Príncipe.

Es decir, la reportera comenzó describiendo el infierno y al final reforzaba el mensaje dando su palabra de que todo aquella era cierto.

El director de un periódico es quien habitualmente elabora la portada y quien probablemente en este caso decidió que su periodista era más importante que la tragedia en sí, tergiversando el orden dado por la propia Noain.

El servei gratuït Barcelona Wifi ha començat a funcionar aquesta setmana i, per començar, compta amb 170 punts. Durant el 2010 s’arribarà als 500.

Durant les hores de servei (limitades a les de la dependència municipal que aculli el punt) ens podrem connectar gratuïtament durant una hora. Però res de descàrregues, xats, VoIP o pàgines porno…

Links: La web oficial de Barcelona Wifi i el mapa d’estacions.

Aquest és el mapa de la immigració a Barcelona:

francesos, alemanys i italians a la part alta de la ciutat (Sarrià, Tres Torres, Pedralbes, Vallvidrera…); sudamericans a la part dreta superior del mapa (cap al Besós, Horta, la Guineueta, Torre Baró); dues banderes pakistaneses apropet l’una de l’altra: al Raval i al Poble Sec (i cuatre més de disperses); una única bandera xinesa a la dreta de la dreta de l’Eixample (deu ser àrea d’influència del carrer Trafalgar).

Al Raval hi trobo a faltar la bandera filipina i tantes altres. També sorprén que la bandera més nombrosa, juntament amb la peruana, sigui la italiana, aquestes dues úniques banderres marroquines a un costat i altre del mapa i que no hi hagi bandera romanesa…

En qualsevol cas, una aproximació molt interessant a la realitat social de Barcelona per part de El País. Es nota l’entrada d’un nou responsable a l’edició Catalunya.

Una fornada recent de pel·lícules sobre l’inframón dels suburbis de les grans ciutats, rodades en el seu interior i protagonitzades pels propis miserables que hi viuen porta a pensar que potser sí…

Slumdog Millionaire, la història d’un xaval d’un barri de xaboles (slum) de Mumbai i que acaba fent-se milionari en un concurs televisiu, va guanyar 8 Oscars en la darrera edició dels premis de Hollywood. Gomorra, que mostra amb tota cruesa la sórdida vida d’un suburbi de Nàpols que pateix la metàstasi de la camorra, també va ser elogiadíssima per la crítica.

Part de la força d’aquestes pel·lícules ve del fet que el càsting s’ha fet entre la població dels barris marginals i que les càmeres també hi han entrat a rodar.

Una ficció molt real…

Tan real que, en tornar de la gala dels Oscars de Hollywood, un dels nens protagonistes de Slumdog Millionaire va rebre una pallissa del seu pare -professional de la chatarra, alcohòlic i tuberculós- perquè el petit va negar-se a parlar amb uns periodistes que volien entrevistar-lo a la porta de la chabola. Realitat i ficció també s’acaben barrejant a Gomorra, tres dels actors de la qual han sigut arrestats acusats de vincles mafiosos.

Altres casos de films no tan recents però en la mateixa línea i també rodats des de l’interior dels barris marginals i amb la participació dels seus habitants, Cidade de Deus parla de les faveles de Brasil (va ser nominada a quatre Oscars i , si no recordo malament, alguns dels actors que provenien de la mateixa favela també van acabar morint assassinats); Tsotsi, sobre els suburbis de Johannesburg, Sud-Àfrica; i La Haine, sobre la banlieue de París.

Perquè ens fascinen totes aquestes person[atg]es i pel·lícules?

La meva teoria és que, vivint com vivim (acomodats en una vida regular, segura i tranquila), envejem d’alguna forma la seva quotidiana heroïcitat: són ells i no nosaltres els qui cada dia ens demostren com és l’autèntica lluita per la vida.

Crec que l’inici de la primera pel·lícula de gran èxit del director de Slumdog Millionaire ja apunta en aquesta direcció:

Trainspotting, de Danny Boyle, basada en el genial llibre d’Irvine Welsh

Una reciente hornada de películas sobre el inframundo de los suburbios de las grandes ciudades, rodadas en su interior y protagonizadas por los propios miserables que viven en ellas hace a pensar que quizás sí…

Slumdog Millionaire, la historia de un chaval nacido en un barrio de chabolas (slum) de Mumbai y que acaba haciéndose millonario en un concurso televisivo ganó 8 Oscars en la última edición de los premios de Hollywood. Gomorra, que muestra con toda crudeza la sórdida vida en un suburbio de Nápoles que sufre la metástasi de la camorra, también fue elogiadísima por la crítica.

Parte de la fuerza de estas películas procede del hecho que el cásting se hizo entre la población de los barrios marginales y que las cámaras entraron a rodar en estos submundos.

Una ficción muy real…

Tan real que, al volver de la gala de los Oscar, uno de los niños protagonistas de Slumdog Millionaire recibio una paliza de su padre -profesional de la chatarra, alcohólico y tuberculoso- porque el pequeño se negaba a hablar con unos periodistas que querían entrevistarlo a la puerta de su chabola. Realidad y ficción también se acaban mezclando en Gomorra, tres de los actores de la cual han sido arrestados acusados de vínculos mafiosos.

Otros casos de filmes no tan recientes pero en la misma línea y també rodados desde el interior de los barrios marginales y con la participación de sus habitantes son Cidade de Deus, que habla de las favelas de Brasil (fue nominada a cuatre Oscars y, si no recuerdo mal, algunos de los actores que procedían de la misma favela también acabaron muriendo asesinados); Tsotsi, sobre los suburbios de Johannesburg,o Suráfrica; y La Haine, sobre la banlieue de París.

¿Porqué nos fascinan todas estas persona[je]s y películas?

Mi teoría es que, viviendo como vivimos (acomodados en una vida regular, segura y tranquila), envidiamos de algún extraño modo su cotidiana heroicidad: son ellos y no nosotros quienes cada día  demuestran como se libra la auténtica lucha por la vida.

Creo que el inicio de la primera película de gran éxito del director de Slumdog Millionaire ya apunta en esta misma dirección:

Trainspotting, de Danny Boyle, basada en el genial libro de Irvine Welsh

Hi ha qui diu que pot veure el futur dintre d’una bola de vidre, però en el segle XXI el més còmode és connectar-se a Youtube (o webs similars).

El prometedor projecte periodístic lainformacion.com, que veurà la llum en breu, acaba de llançar la seva aposta sobre qué passarà amb els mitjans de comunicació:

Situada a l’any 2015, la història de lainformacion.com té final feliç: “en aquellos años la información era sólo de unos pocos, ahora es de todos”.

Sorprenentment, el vídeo ven la idea que els ordinadors permetran que els periodistes entrin en una il·lusionant nova era d’independència i llibertat, un missatge idèntic al que fa poques décades assegurava que les màquines s’ocuparien de tot i ben aviat els treballadors només ens dedicaríem a beure margarites tot prenent el sol a la platja.

Visca Internet i visca la revolució digital, però tampoc cal ser tan ingenus… no?

En aquest mateix instant Facebook i Google emmagatzemen la informació personal de milions de persones per treure’n profit…

… en una situació que no hi té res a veure però fa pensar en el Gran Germà ideat per George Orwell l’any 1948 i plasmat en el llibre (i després pel·lícula) 1984:

També hi ha altres maneres de veure-ho:

I, sinó, sempre tindrem l’opció d’enfadar-nos!

En qualsevol cas, la célebre frase “It was the best of times, it was the worst of times” -que Dickens va escriure l’any 1859 i que Epic 2015 utilitza per parlar d’aquest futur que imagina dominat per Google- ens recorda que la tecnologia no pot canviar les petites felicitats i misèries que conformen unes vides que irremeiablement “es perdran en el temps, com llàgrimes entre la pluja”.

Hay quien dice que puede ver el futuro en una bola de cristal, pero en el siglo XXI lo más cómodo es conectarse a Youtube (o a webs similares).

El prometedor proyecto periodístico lainformacion.com, que verá la luz en breve, acaba de lanzar su apuesta sobre qué pasará con los medios de comunicación:

Situada en el año 2015, la historia de lainformacion.com tiene final feliz: “en aquellos años la información era sólo de unos pocos, ahora es de todos”.

Sorprendentement, el vídeo vende la idea que los ordenadores permitirán que los periodistas entren en una ilusionante nueva era de independencia y libertad, un mensaje idéntico al que hace pocas décadas aseguraba que las máquinas se ocuparían de todo y muy pronto los trabajadores sólo nos dedicaríamos a beber margaritas tomando el sol en la playa.

Viva Internet y viva la revolución digital, pero tampoco hay que ser tan ingenuos… ¿no?

En este mismo instante Facebook y Google almacenan la información personal de millones de personas para sacar beneficios…

… en una situación que nada tiene que ver pero lleva a pensar en el Gran Hermano ideado por George Orwell en el año 1948 y plasmado en el libro (y después película) 1984:

Tambié hay otras formas de verlo…

… y, sino, ¡siempre queda la opción de enfadarse!

En cualquier caso, la célebre frase “It was the best of times, it was the worst of times” -que Dickens escribió en 1859 y que Epic 2015 utiliza para referirse a este futuro que imagina dominado por Google- nos recuerda que la tecnología no puede cambiar las pequeñas felicidades y miserias que conforman unas vidas que irremediablemente “se perderán en el tiempo, como lágrimas entre la lluvia”.

¿Pero cómo nos llega esta información? Israel bombardea la sede de las Naciones Unidas en Gaza, un espacio de prensa y los espacios humanitarios donde se acoge a los hijos de los enemigos muertos en esta guerra e impide a los periodistas acceder a la zona.

En este escenario, los fixers son más importantes que nunca. Ellos son los guías locales que en los conflictos armados aportan todo lo que le pueda faltar a un periodista llegado de otro país: el idioma local, el transporte, la información no oficial, las fuentes, la intuición…

El palestino Raed Atharmneh lleva 17 años atrapado sin poder salir de la ratonera en qué unos y otros han convertido la franja y es uno de los mejores fixers de Gaza: periodistas de The New York Times y de medios australianos, franceses y alemanes dependen de él para explicar lo que sucede en este pequeño y convulso trozo de tierra.

The Gaza Fixer (1ª parte)

Nunca conseguirá un premio Pulitzer y quizás nunca más podrá salir de Gaza, pero él es el auténtico periodista, él es quien se juega la vida cada día viviendo bajo los bombardeos y él es quien lleva a los extranjeros hasta la noticia.

Pese a esto, la combinación de su nombre i la del prestigioso diario estadounidense sólo ofrece tres resultados en Google, todos ellos relacionados con el documental que le ha dedicado el veterano fotoperiodista George Azar, en el que también se explica como 18 miembros de la familia de Atharmneh murieron en 2006 por un ataque aéreo israelí.

The Gaza Fixer (2a part)

El material que conforma The Gaza Fixer, emitido en Al Jazeera English en el año 2007, es de hace un par de años y, por lo tanto, muy anterior a la actual situación de extrema crisis humanitaria que sufre la Franja de Gaza, pero continúa siendo una buena muestra de cómo se vive y se muere en Palestina y de cómo se fabrica la información que nosotros vemos cómodamente en el sofá de casa o leemos en diagonal en el periódico, haciendo que no con la cabeza antes de pasar a las págines de deportse.

Però, com ens arriba aquesta informació? Israel bombardeja la seu de les Nacions Unides a Gaza, un espai de premsa i els espais humanitaris on s’acull als fills dels morts d’aquesta guerra i alhora impedeix als periodistes accedir a la zona.

En aquest escenari els fixers són més importants que mai. Ells són els guies locals que en els conflictes armats aporten tot el que li pot faltar a un periodista arribat de fora: l’idioma local, el transport, la informació no oficial, les fonts, la intuició…

El palestí Raed Atharmneh porta 17 anys atrapat sense poder sortir de la ratera en que uns i altres han convertit la franja i és un dels millors fixers de Gaza: periodistes de The New York Times i de mitjans australians, francesos i alemanys depenen d’ell per explicar el que hi passa.

The Gaza Fixer (1a part)

Mai aconseguirà un premi Pulitzer i potser mai més no podrà sortir de Gaza, però ell és l’autèntic periodista, ell és qui es juga la vida cada dia vivint sota els bombardejos i qui du als estrangers fins al lloc de la notícia informació.

Tot i això, la combinació del seu nom i la del prestigiós diari nord-americà només ofereix tres resultats a Google, tots ells relacionats amb el documental que li ha dedicat el veterà fotoperiodista George Azar, on també s’explica com 18 membres de la família d’Atharmneh van morir el 2006 per un atac aeri israelià.

The Gaza Fixer (2a part)

El material que conforma The Gaza Fixer, emés a Al Jazeera English l’any 2007, és de fa un parell d’anys i, per tant, molt anterior a l’actual situació d’extrema crisi humanitària que pateix la franja de Gaza, però continua sent una bona mostra de com es viu i es mor a Palestina i de com es fabrica la informació que nosaltres veiem cómodament al sofà de casa o bé llegim en diagonal al diari, fent que no amb el cap abans de passar a les pàgines d’esports.