Diblogacions

“Yo he visto el apocalipsis”.

El jo, primera paraula de la portada de El Periodico i destacada en un cos de lletra immens, no correspon a cap dels 50.000 morts o dels centenars de milers d’afectats pel terràtremol d’Haití.

No. És Idoia Noain, enviada especial del diari català, que protagonitza una de les dues úniques fotos de la portada.

En el subtítol de la notícia, en un cos de lletra molt més petit es pot llegir “Miles de cadáveres se amontonan en las calles de Puerto Príncipe”.

Queda ben clar que, per el diari, el realment important és el JO i els milers de morts només una excusa per lluir-se.

Sobre aquest tema, imprescindible el darrer post del blog El descodificador: “Ma-to. Yo por estar en Haití, ma-to”

PS: Aclarir que la crònica d’Idoia Noain, que es podia llegir a la pàgina 2 del diari, es titula “L’infern a la terra” i el “jo l’he vist” surt només després de la descripció dels horrors de Puerto Príncipe .

És a dir, la reportera va començar descrivint l’infern i al final reforçava el missatge donant la seva paraula de que tot aquella era cert.

El director d’un diari és qui habitualment elabora la portada i que probablement en aquest cas va decidir que el seu periodista era més important que la tragèdia en si, tergiversant l’ordre donat per la pròpia Noain.

Un nou senyal arriba a la ciutat. És com el del metro però en blau cel i amb la lletra “M” capgirada: ara és una “W”… de wifi.

El servei gratuït Barcelona Wifi ha començat a funcionar aquesta setmana i, per començar, compta amb 170 punts. Durant el 2010 s’arribarà als 500.

Durant les hores de servei (limitades a les de la dependència municipal que aculli el punt) ens podrem connectar gratuïtament durant una hora. Però res de descàrregues, xats, VoIP o pàgines porno…

Links: La web oficial de Barcelona Wifi i el mapa d’estacions.

Aquest és el mapa de la immigració a Barcelona:

francesos, alemanys i italians a la part alta de la ciutat (Sarrià, Tres Torres, Pedralbes, Vallvidrera…); sudamericans a la part dreta superior del mapa (cap al Besós, Horta, la Guineueta, Torre Baró); dues banderes pakistaneses apropet l’una de l’altra: al Raval i al Poble Sec (i cuatre més de disperses); una única bandera xinesa a la dreta de la dreta de l’Eixample (deu ser àrea d’influència del carrer Trafalgar).

Al Raval hi trobo a faltar la bandera filipina i tantes altres. També sorprén que la bandera més nombrosa, juntament amb la peruana, sigui la italiana, aquestes dues úniques banderres marroquines a un costat i altre del mapa i que no hi hagi bandera romanesa…

En qualsevol cas, una aproximació molt interessant a la realitat social de Barcelona per part de El País. Es nota l’entrada d’un nou responsable a l’edició Catalunya.

Tenen glamour les xaboles? Té encant la misèria humana?

Una fornada recent de pel·lícules sobre l’inframón dels suburbis de les grans ciutats, rodades en el seu interior i protagonitzades pels propis miserables que hi viuen porta a pensar que potser sí…

Slumdog Millionaire, la història d’un xaval d’un barri de xaboles (slum) de Mumbai i que acaba fent-se milionari en un concurs televisiu, va guanyar 8 Oscars en la darrera edició dels premis de Hollywood. Gomorra, que mostra amb tota cruesa la sórdida vida d’un suburbi de Nàpols que pateix la metàstasi de la camorra, també va ser elogiadíssima per la crítica.

Part de la força d’aquestes pel·lícules ve del fet que el càsting s’ha fet entre la població dels barris marginals i que les càmeres també hi han entrat a rodar.

Una ficció molt real…

Tan real que, en tornar de la gala dels Oscars de Hollywood, un dels nens protagonistes de Slumdog Millionaire va rebre una pallissa del seu pare -professional de la chatarra, alcohòlic i tuberculós- perquè el petit va negar-se a parlar amb uns periodistes que volien entrevistar-lo a la porta de la chabola. Realitat i ficció també s’acaben barrejant a Gomorra, tres dels actors de la qual han sigut arrestats acusats de vincles mafiosos.

Altres casos de films no tan recents però en la mateixa línea i també rodats des de l’interior dels barris marginals i amb la participació dels seus habitants, Cidade de Deus parla de les faveles de Brasil (va ser nominada a quatre Oscars i , si no recordo malament, alguns dels actors que provenien de la mateixa favela també van acabar morint assassinats); Tsotsi, sobre els suburbis de Johannesburg, Sud-Àfrica; i La Haine, sobre la banlieue de París.

Perquè ens fascinen totes aquestes person[atg]es i pel·lícules?

La meva teoria és que, vivint com vivim (acomodats en una vida regular, segura i tranquila), envejem d’alguna forma la seva quotidiana heroïcitat: són ells i no nosaltres els qui cada dia ens demostren com és l’autèntica lluita per la vida.

Crec que l’inici de la primera pel·lícula de gran èxit del director de Slumdog Millionaire ja apunta en aquesta direcció:

Trainspotting, de Danny Boyle, basada en el genial llibre d’Irvine Welsh

Des que va inventar il·lusions com el paradís o la vida eterna, l’home no ha deixat de somniar en el futur per tal d’esquivar l’esgarrifant idea del buit, del no-res.

Hi ha qui diu que pot veure el futur dintre d’una bola de vidre, però en el segle XXI el més còmode és connectar-se a Youtube (o webs similars).

El prometedor projecte periodístic lainformacion.com, que veurà la llum en breu, acaba de llançar la seva aposta sobre qué passarà amb els mitjans de comunicació:

Situada a l’any 2015, la història de lainformacion.com té final feliç: “en aquellos años la información era sólo de unos pocos, ahora es de todos”.

Sorprenentment, el vídeo ven la idea que els ordinadors permetran que els periodistes entrin en una il·lusionant nova era d’independència i llibertat, un missatge idèntic al que fa poques décades assegurava que les màquines s’ocuparien de tot i ben aviat els treballadors només ens dedicaríem a beure margarites tot prenent el sol a la platja.

Visca Internet i visca la revolució digital, però tampoc cal ser tan ingenus… no?

En aquest mateix instant Facebook i Google emmagatzemen la informació personal de milions de persones per treure’n profit…

… en una situació que no hi té res a veure però fa pensar en el Gran Germà ideat per George Orwell l’any 1948 i plasmat en el llibre (i després pel·lícula) 1984:

També hi ha altres maneres de veure-ho:

I, sinó, sempre tindrem l’opció d’enfadar-nos!

En qualsevol cas, la célebre frase “It was the best of times, it was the worst of times” -que Dickens va escriure l’any 1859 i que Epic 2015 utilitza per parlar d’aquest futur que imagina dominat per Google- ens recorda que la tecnologia no pot canviar les petites felicitats i misèries que conformen unes vides que irremeiablement “es perdran en el temps, com llàgrimes entre la pluja”.

Aquest dies tots tenim els ulls fixat a la Franja de Gaza, horroritzats davant la matança d’almenys 300 nens (i molt més adults fins arribar als 1.200 palestins morts a dia d’avui) per part d’un estat tècnicament democràtic.

Però, com ens arriba aquesta informació? Israel bombardeja la seu de les Nacions Unides a Gaza, un espai de premsa i els espais humanitaris on s’acull als fills dels morts d’aquesta guerra i alhora impedeix als periodistes accedir a la zona.

En aquest escenari els fixers són més importants que mai. Ells són els guies locals que en els conflictes armats aporten tot el que li pot faltar a un periodista arribat de fora: l’idioma local, el transport, la informació no oficial, les fonts, la intuició…

El palestí Raed Atharmneh porta 17 anys atrapat sense poder sortir de la ratera en que uns i altres han convertit la franja i és un dels millors fixers de Gaza: periodistes de The New York Times i de mitjans australians, francesos i alemanys depenen d’ell per explicar el que hi passa.

The Gaza Fixer (1a part)

Mai aconseguirà un premi Pulitzer i potser mai més no podrà sortir de Gaza, però ell és l’autèntic periodista, ell és qui es juga la vida cada dia vivint sota els bombardejos i qui du als estrangers fins al lloc de la notícia informació.

Tot i això, la combinació del seu nom i la del prestigiós diari nord-americà només ofereix tres resultats a Google, tots ells relacionats amb el documental que li ha dedicat el veterà fotoperiodista George Azar, on també s’explica com 18 membres de la família d’Atharmneh van morir el 2006 per un atac aeri israelià.

The Gaza Fixer (2a part)

El material que conforma The Gaza Fixer, emés a Al Jazeera English l’any 2007, és de fa un parell d’anys i, per tant, molt anterior a l’actual situació d’extrema crisi humanitària que pateix la franja de Gaza, però continua sent una bona mostra de com es viu i es mor a Palestina i de com es fabrica la informació que nosaltres veiem cómodament al sofà de casa o bé llegim en diagonal al diari, fent que no amb el cap abans de passar a les pàgines d’esports.